Suburbe Blog

Distòpia 2010: no tot és ficció

2010-12-16T09:48:00.000+01:00

16 de desembre: Acte d'inauguració de Suburbe Transformant 2010

2010-12-16T09:40:00.002+01:00

Suburbe Transformant 2010: 4art Underground al Metro dijous 16 de desembre de 2010 a les 20h al vestíbul de l'estació de El Clot-Aragó de Rodalies de Catalunya. Gaudirem del recital de poesia

"Els Arbres Caminen"

a càrrec de Meritxell Sales i Xavier d'Edimburg

Guia de la Distòpia: la realitat es troba amb la ficció

2010-01-01T14:51:00.001+01:00

La Guia de la Distòpia és una selecció antològica d'obres culturals distòpiques: de ficció i de no ficció, fonamentalment de cinema, còmic i literatura. Aquesta guia ha estat elaborada durant el desenvolupament del projecte cultural Distopia 2010, en el que hem intentat analitzar des d'un punt de vista creatiu la nostra societat actual, comparant-la amb les societats fictícies de la Ciència Ficció Crítica i el gènere Ciberpunk.

Suburbe a El Punt: entrevistats per Andreu Mas

2009-12-31T17:52:00.005+01:00

«Mantenir-nos neutrals davant la societat que ens envolta és covard»

Enllaç a la notícia original: Diari El Punt

Són, com Pol Acózar, la veu de la resistència. Una consciència crítica que fa servir l'art al metro per dir-nos que vivim alienats, que som presoners de les pors que ens trasllada un món dominat per uns interessos que no sempre podem encertar a identificar. Ens parlen de la distòpia, allò que el diccionari defineix com «la posició anòmala d'un òrgan, d'una part del cos», en contraposició a la utopia que les generacions que ens governen van deixar aparcada en els ideals de la seva joventut.
Com definiria Suburbe?
«És una associació cultural que aplega autors de diferents disciplines en projectes d'intervenció artística en espais públics.»
Per què va néixer?
«Perquè pensàvem que estem envoltats d'una concepció de l'art molt neutral, desproveïda de qualsevol esperit de comunicació, mentre al nostre voltant hi ha altres formes d'expressió que no troben sortida i resten en un àmbit underground, quan en realitat mereixen tenir un espai més ampli de difusió. A partir d'aquí proposem temes de la nostra realitat i demanem als artistes que hi reflexionin a través de la seva obra.»
Volen promoure la creació underground a l'àrea metropolitana?
«Promoure els artistes però també les associacions; per això treballem amb col·lectius que ja funcionen. Intentem defugir una concepció de l'art aïllat, on l'artista treballa al marge de la societat, expressant sentiments individuals; busquem que la realitat motivi les obres.»
Art amb missatge.
«Defugim l'art per l'art; ens sentim orgullosos de l'etiqueta underground, que el nostre art pugui ser considerat radical, perquè la radicalitat és el contrari de la superficialitat. Tampoc ens fa res que ens diguin perifèrics, al contrari.»
Exposen al metro perquè no tenen cabuda al circuit habitual de les sales d'art o per ser alternatius?
«Sí que hi ha un circuit on podríem exposar, des de centres cívics fins a sales d'exposicions més especialitzades, però no busquem comunicar-nos amb aquest tipus de públic. Avui en dia el que és més art és la publicitat, perquè busca la persona per comunicar-li el seu missatge i combina totes les disciplines i s'adapta a tots els terrenys. Pensem que podem fer el mateix amb temes d'interès general. Mitjançant l'art podem reflexionar sobre les desigualtats socials o difondre-les.»
Que sigui alternatiu no vol dir que no tingui qualitat.
«Per descomptat. Tot el contrari: sovint, com més alternatiu és, més qualitat té, perquè hi ha més esforç. Quan passi el temps aquest art que no està en els circuits habituals deixarà més petjada que el convencional.»
L'art és només el mitjà de transmissió d'uns valors?
«No és només això. Quan fem obres que han de ser vistes pel gran públic pensem que tenim una responsabilitat i que mantenir-nos neutrals davant la societat que ens envolta és covard, és un joc que no ens agrada.»
A quina ideologia es consideren més pròxims?
«Som gent d'esquerres.»
Què és «Distòpia 2010. La transmissió de la resistència»?
«Volem provocar una reflexió: potser la nostra societat ja no persegueix una utopia, sinó que realment hi ha interessos obscurs, que intuïm, que promouen el control social. Hi ha moltes obres culturals dels darrers temps, molt populars dins del gènere ciberpunk, que plantegen si el progrés tecnològic està al servei de les persones o hi va en contra. Pel que fa a la resistència a la crisi, vam pensar que podíem anar més enllà i intentar fer una metàfora del que és la nostra societat. Vam analitzar els tòpics de les pel·lícules ciberpunks i ens vam adonar que molts s'havien complert. El soma d'Aldous Huxley d'Un món feliç té moltes similituds amb els medicaments químics de l'àmbit psiquiàtric, i això té unes connotacions ètiques que fa cinquanta anys haurien estat més controvertides que avui. El control dels nostres moviments a través de la videovigilància és una realitat, cosa que en altres temps ens hauria semblat feixista. En canvi ens hi hem adaptat perquè donen solució a les nostres pors sobre la seguretat.»
Critiquen el control social i les grans corporacions... No pateixen d'una sobredosi d'Orwell?
«Ara mateix patim d'una sobredosi de ciberpunk! Orwell criticava un sistema totalitari inspirat en la Unió Soviètica, i potser la nostra realitat s'assembla més a Un món feliç.»
Al seu web diuen que són un moviment de resistència. No en fan un gra massa?
«Ens hem inspirat en el que va fer Orson Welles amb la locució radiofònica de La guerra dels mons: va intentar inserir una ficció en la realitat. No volíem arribar a tant, però volíem jugar a això, donant una visió artística. No és que siguem la resistència, sinó que qualsevol persona que reflexioni sobre aquests temes ja està resistint-se a la ideologia dominant, ja és la resistència.»
Tot això se'ls curarà amb l'edat i acabaran aplicant el que combaten.
«Sempre ens ho diuen. Es pot mantenir la coherència. Moltes vegades les contradiccions no les tenim tant nosaltres com el sistema en si mateix. Com a mínim som conscients de la realitat on vivim i intentem ser conseqüents amb allò que pensem.»
Què ens oferirà el futur?
«Espero que no sigui una distòpia, però hi ha coses que passen al nostre voltant que són preocupants.»
La seva primera acció al carrer va ser el 2004. Com la valoren, vista amb perspectiva?
«Molt positivament, perquè va ser molt participativa; va ser un bon punt d'inici i hem après de les errades, cosa que hem anat aplicant en edicions posteriors.»
Que ara no tinguin els mateixos suports econòmics que aleshores, només és per la crisi o és perquè resulten incòmodes?
«Podria ser que a molta gent no li agradi i potser fins i tot li molesti la nostra consciència; de fet, si no fos així no seria crítica ni res del que diem que és. Ara bé, en els darrers anys el nostre projecte ha rebut suports institucionals molt importants i esperem que la situació actual sigui fruit de la crisi que ha afectat les institucions d'una manera prou evident.»
No és una contradicció lluitar contra el sistema demanant-li ajut econòmic?
«Estem en el sistema, no podem defugir aquesta realitat. Genera contradiccions, però vivim en aquest món. Intentem que les institucions es comprometin amb el teixit associatiu, amb els artistes que s'esforcen a pensar i a portar a terme obres que tinguin un esperit divulgatiu.»
Vivim a un ritme molt ràpid; l'exemple més clar és el trànsit que hi ha al metro. Com pot incidir l'art al metro sobre els ciutadans?
«És molt difícil. Calculem que com a màxim un 5% de la gent que passa pel metro es mira les obres que hi pengem i com a màxim un 1% s'hi atura, però tenim a favor que cada dia hi passen milers de persones, moltes diverses vegades, i alguna o altra en un cert moment s'ho mirarà. Des que ha començat l'edició d'enguany, les visites al web s'han multiplicat d'una manera increïble.»
Pol Acózar té 32 anys i és tècnic cultural. Des de fa uns quants anys es dedica, amb un grup de creadors, a promoure la cultura «underground» a l'àrea metropolitana de Barcelona mitjançant l'associació Suburbe-Associació Cultural Octubre

Vídeo sobre Suburbe a La Vanguàrdia.es (juliol de 2008)

2008-07-07T18:40:00.005+02:00

Vídeo per a iPod

Suburbe a La Vanguàrdia

Suburbe a La Malla (juliol de 2008)

2008-07-07T18:35:00.002+02:00

Suburbe a La Malla (juliol de 2008)

Suburbe a Empordà.info (juliol de 2008)

2008-07-07T18:34:00.002+02:00

Suburbe a Empordà.info (juliol de 2008)

Suburbe a Artistas de la Tierra (juliol de 2008)

2008-07-07T18:32:00.003+02:00

Suburbe a Artistas de la Tierra (juliol de 2008)

Suburbe a 20 Minutos (juliol de 2008)

2008-07-07T18:31:00.002+02:00

Suburbe a 20 Minutos (juliol de 2008)

Suburbe al web de TMB (juliol de 2008)

2008-07-07T18:29:00.003+02:00

Suburbe al web de TMB (juliol de 2008)

Suburbe a Público (juliol de 2008)

2008-07-07T18:26:00.002+02:00

Suburbe a Público (juliol de 2008)

Diego Rivera i el muralisme social

2008-03-24T14:20:00.003+01:00

Vídeo divulgatiu sobre el pintor muralista mexicà Diego Rivera.

Biografia de l'autor

Diego María de la Concepción Juan Nepomuceno Estanislao de la Rivera i Barrientos Acosta i Rodríguez va néixer el 13 de desembre de 1886 a la ciutat de Guanajuato, Mèxic, en una família de jueus conversos obligats a convertir-se al catolicisme (va ser criat com a catòlic, però sempre va ser conscient de la seva herència jueva). L'any 1892 els Rivera es van mudar a Mèxic D.F. on, a partir de 1896, Diego va començar classes de pintura nocturnes a l'Acadèmia de San Carlos de la capital mexicana. Allà va conèixer al cèlebre paisatgista José María Velasco. En 1907 va guanyar una beca del govern que li va permetre viatjar a Espanya a proseguir els estudis de pintura. Va ingressar al taller d'Eduardo Chicharro a Madrid.

Fins a mitjans 1916 va alternar la seva residència entre Mèxic, Espanya, el Regne Unit, Brusel·les i França, on va tenir els primers contactes amb els artistes que es reunien a Montparnasse, es va acostar a intel·lectuals i artistes com Alfonso Reyes Ochoa, Pablo Picasso i Ramón María del Valle-Inclán, i als nous corrents que existien a Europa com el cubisme. A Brusel·les va conèixer la pintora russa Angelina Belhoff i va tenir el seu primer fill, que moriria l'any següent. La primera guerra mundial va esclatar a Europa l'any 1914. A Mèxic l'heroi popular revolucionari Emiliano Zapata va promoure el retorn de la terra als camperols.

L'any 1917, sota la influència de les pintures de Paul Cézanne, es va introduir en el post-impressionisme, aconseguint captar l'atenció de la crítica amb els seus acabats i vius colors. El 1919 va néixer la seva filla amb Marie Marevna Vorobev-Stebelska, Marika Rivera Vorobev, a la qual mai reconeixeria però sostindria econòmicament. El 1920, Rivera va emprendre un viatge a Itàlia, on va començar l'estudi de l 'art renaixentista.

L'ambició de Rivera ve ser sempre expresar en forma plàstica els succesos, idees i esperances de la Revolució Mexicana, per això quan Álvaro Obregón va designar a José Vasconcelos com a Secretari d'Educació, Diego Rivera va tornar a Mèxic per participar en les campanyes muralístiques empreses per Vasconcelos. El govern mexicà va comissionar a José Clemente Orozco, David Alfaro Siqueiros, Rufino Tamayo, l'artista francès Jean Charlot i a Rivera per pintar una sèrie de cicles de frescos per a edificis públics, instigant el que es va denominar el Renaixement Muralista Mexicà. Aquests grans artistes van pintar sobre les parets d'edificis públics en tot el país. Les seves obres van crear una nova iconografia que representava complexos temes socials i nacionals, motius religiosos i una perspectiva global pre-hispànica.

El gener del 1922, va començar a pintar el seu primer mural "Creación" en l'Amfiteatre Simón Bolívar de l'escola Preparatòria Nacional. El desembre d'aquest mateix any es va casar amb Guadalupe Marín, també coneguda com la "Gata Marín". Amb ella va tenir dues filles: Lupe, nascuda el 1925 i Ruth, nascuda el 1926.

El setembre de 1922 va iniciar el fresc de la Secretaria d'Educació Pública. Es va convertir també en el co-fundador de la Unió de Pintors, Escultors i Artistes Gràfics Revolucionaris. Aquell mateix any va ingressar al Partit Comunista Mexicà, factor que va determinar fermament la seva pintura. També se li van atorgar els permisos necessaris per començar amb les pintures i murals del Palau de Cortès a Cuernavaca i a l'Escola Nacional d'Agricultura, a Chapingo, on va fer "Canto a la tierra ya los que la trabajan y liberan", i el Palau Nacional de la Ciutat de Mèxic.

L'any 1927, Rivera va ser convidat a les celebracions del Desé Aniversari de la Revolució d'Octubre a la Unió Soviètica. Després del seu divorci amb Guadalupe Marín en 1928, va contraure terceres núpcies amb la pintora Frida Kahlo a Coyoacán. Aquell mateix any, va ser expulsat del Partit Comunista Mexicà. Quan la repressió política es va intensificar a Mèxic a finals de la dècada dels anys 20, Rivera va ser convidat als Estats Units per a la realització de diverses obres, on les seves temàtiques revolucionàries va destapar importants contradiccions, critiques i friccions amb el mecenatge de l'empresariat industrial, el govern i la premsa nord-americana.

Les més destacades pintures de Rivera als EUA es troben en el Sant Francisco Art Institute així com en en Institut d'Arts de Detroit. En 1933 va tenir lloc un dels fets més controvertits de la vida de Rivera. John D. Rockefeller Jr. va contracta-lo per pintar un mural al vestíbul de l'entrada de l'edifici RCA a la ciutat de Nova York. L'edifici,a la "Fifth Avenue", una de les avingudes més famoses de la ciutat, es presentava com un dels emblemes més importants del capitalisme. Diego Rivera, va dissenyar per a aquest edifici un mural anomenat "El hombre en la encrucijada". La reacció de la premsa i la controvèrsia que va suscitar el retrat de Lenin, van ser immediats i Rockefeller va demanar al pintor que canviés el rostre de Lenin per un altre d'anònim, però Rivera es va negar. Rockefeller, va entendre l'actitud de l'autor com un insult personal i va ordenar cobrir el mural i més tard va ordenar destruir-lo. Rivera va tornar a Mèxic el 1934, on va pintar el mateix mural, però ara anomenat "El hombre, controlador del universo" en el tercer pis del Palau de Belles Arts de Mèxic.

El 1936 va sol·licitar al president Lázaro Cárdenas del Río, l'asil polític de Lleó Trotsky a Mèxic. El van rebre a la Casa Blava de Frida Kahlo. Un any més tard s'havia distanciat del cèlebre dissident rus i s'havia divorciat de Frida Kahlo, tot i que es va tornar a casar amb ella a finals d'aquell mateix any. El 1946, va pintar una de les obres més importants, "Sueño de una tarde dominical en la Albereda Central" a l'Hotel del Prat de la Ciutat de Mèxic. També va ser membre integrant, juntament amb José Clemente Orozco i David Alfaro Siqueiros, de la comissió de Pintura Mural de l'Institut Nacional de Belles Arts.

El 1950 va il·lustrar Cant General de Pablo Neruda i el 1955, després de la mort de Frida Kahlo el juny de l'any anterior, es va casar amb Emma Hurtado i va viatjar a la Unió Soviètica per ser intervingut quirúrgicament. Va morir el 24 de novembre de 1957 a Coyoacán, Ciutat de Mèxic, i les seves restes van ser col·locades a la Rotonda dels Homes Il·lustres, contravenint la seva última voluntat.

Galeria d'obres Murals

Honoré Daumier: El Realisme Social Francès

2008-02-26T16:02:00.001+01:00

Honoré Daumier (Marsella 26 de febrer de 1808-Valmondois 10 de febrer de 1879).

Honoré Daumier és un dels més interessants i desconeguts pintors del realisme francès del segle XIX. En motiu del segon centenari del seu naixement, hem volgut recuperar la seva obra amb una petita galeria interactiva.

Galeria d'Obres
Biografia

Galeria d'Obres

Biografia de l'Autor

Honoré Daumier va néixer l'any 1808 a la ciutat de Marsella, però sent nen va haver de traslladar-se a París juntament amb la seva família. A París, molt jove treballà com en un tribunal de justícia i de cadet en una llibreria, després es va dedicar a estudiar pintura i dibuix. D'aquesta manera va donar inici a la seva carrera d'artista realitzant treballs en xilografía i il·lustracions d'anuncis publicitaris en els quals es nota la influència de Charlet.

El 1828 va començar les seves primeres litografies per al diari La Silohuette (La Silueta). En 1830 va iniciar la seva tasca a la revista humorística La Caricature on va adquirir merescut renom pels seus gravats i dibuixos plens de sàtira i crítica social (incloent escenes domèstiques). El 1832 va començar a treballar a Li Charivari, periòdic humorístico-polític dirigit per Xerris Philipon particularment crític amb el govern de Lluís Felip I d'Orleans. Allí va tenir com a col·legues a altres assenyalats caricaturistes: Raffet, Devéria i Grandville. Daumier va estar a la presó durant sis mesos precisament per haver realitzat una caricatura en la qual aquest monarca apareixia retratat com Pantagruel (el golafre personatge de Rabelais).

El 1835 com a conseqüència de la instal·lació de la censura a França, Daumier va evitar la caricatura política directa i en el seu lloc es va dedicar a ridiculizar les convencions i costums llavors imperants.

Va retornar a la sàtira política amb la Revolució de 1848. A partir d'aquest mateix any, es va apassionar per la pintura, i va desenvolupar un estil molt influenciat per Delacroix, Corot, Millet, Rousseau i -en les seves últimes obres- per Fragonard (Estudi del pintor) i els impressionistes (per exemple a La Bugadera).

També són molt valorades les seves escultures i bustos de guix (escaiola) i bronze que realitzava principalment perquè li servissin de models al realitzar les seves il·lustracions.

Els seus gravats es destaquen per la mordacitat descarnada i no obstant això de matisos exquisits i línies gens mancades de subtiles. En treballar sarcàsticament els rostres, les expressions, els gestos, amb precises exageracions aconsegueix donar transmetre la personalitat dels subjectes representats. És interessant notar en les seves litografies el savi ús de les combinacions cromàtiques per a assolir les seves comeses d'expressar situacions emotives en un àmbit social (existeix aquí un influx des de l'obra de Goya); les seves litografies tenen una qualitat molt pròxima a la pintura. Es caracteritzen per un patetisme assolit amb masses fosques i contrastos de colors freds i càlids, és així que si en els seus últims temps Daumier va rebre influxos dels impressionistes, ell prèviament havia ja influït en ells.

El 1865 conscient de la greu situació econòmica per la qual passaven Daumier i la seva esposa, el seu amic l'escultor Geoffroy Dechaume els va convèncer perquè anessin a viure a Valmondois (a Val d'Oise) on el seu altre amic, Corot, els va prestar una petita casa en el mateix centre del poble. Allí va morir Daumier.

Enllaç a la viquipèdia

Suburbe a La Guía del Ocio (juny de 2004)

2004-06-30T18:13:00.001+02:00

Suburbe a La Guía del Ocio (juny de 2004)

Suburbe a El Punt (juny de 2004)

2004-06-21T18:10:00.001+02:00

Reportatge a El Punt, juny de 2004.

Premsa: Suburbe a El Periódico (2004)

2004-06-04T17:28:00.001+02:00

Data:Juny de 2004 Font: El Periódico Enllaç: No disponible